unconte

El primer que Henry Hill va fer en arribar a Llafranc va ser anar fins a la platja per contemplar uns quants mugrons al vent. La seva decepció fou immediata: la gran majoria de banyistes, seguint la moda d’aquella temporada, duien uns banyadors inspirats en l’estil dels anys cinquanta. No podien anar més tapades. Malgrat la canícula pròpia d’una tarda de finals d’estiu, Henry es va encaminar cap al far de Sant Sebastià. L’olor de romaní i de sulfur de dimetil (després d’anys treballant com a bioquímic es negava a dir «olor de mar») el van acompanyar mentre repassava els esdeveniments ocorreguts en els darrers mesos. Va sentir una lleu expansió interna, com un respir de pau, quan va pensar en un possible titular que ho resumís tot: «Henry Hill, l’home que va canviar la convivència amb una dona pitjor que la varicel·la per un apartament al paradís dels seus somnis, la Costa Brava». I, amb un gest més teatral que necessari, va tirar cel enllà la clau que guardava a la butxaca de les bermudes i que va desaparèixer entre les aigües del Mediterrani. Amb la sensació que s’havia tret un pes de sobre, va recular fins al carrer de la Barca número tres, la seva nova llar, on va destriar d’entre les poques coses que duia a la maleta el que necessitava per aquell vespre de celebració: robes florals, la fragància de White Rose que tan bé combinava amb la seva pell blanca i pigallada, i un Montecristo reservat per a l’ocasió. Després d’una dutxa freda i de comprovar que a la cartera hi tenia diners suficients per buidar uns quants gots de whisky, va tancar la porta i va enfilar cap al bar on es reunien tots els britànics exiliats a la zona. L’únic contacte que Henry havia tingut en aquella part del planeta on es trobava ara havia estat veí seu al barri de Saltley. En aquella època, Charles Spencer encara treballava com a comercial per a l’empresa Rover i havia aconseguit una suculenta jubilació anticipada abans que la factoria fos comprada pels xinesos. Aquell home prim i amb nas de falcó, amb qui havia compartit molts vespres al pub del final del carrer, es va acomiadar del matrimoni Hill assegurant-los que a la maleta només hi duia un banyador i unes xancletes. Unes setmanes després de la seva partença, a la bústia del número 23 del carrer Herrick, hi va aparèixer una postal:

Apreciat Henry,
Si no obtens la victòria en aquesta partida que t’ocupa ara, corre a fer ús de l’estricnina abans no la prohibeixin! T’espero amb un bon single malt a l’Old Joint Stock Pub de Llafranc.
Salutacions cordials,
Lord Charles Spencer

Aquella fotografia del poble de cases blanques i carrers empedrats va arribar en ple trasllat de domicili. Henry havia perdut la partida. La seva sogra havia emmalaltit, o això els volia fer creure. Aquella vella rondinaire amb insofrible veu de gralla mai va aprovar que la seva única filla visqués en un barri on, a parer seu, no hi havia robatoris perquè tots els lladres hi vivien. Aquella, però, era només una de les múltiples formes en què Verity Pearson depreciava tot el que tingués a veure amb el seu gendre. Les rutinàries visites dominicals que els Hill feien a la victoriana mansió d’una de les vídues més riques dels Midlands solien incloure algunes ironies sobre la superpoblació de pigues del pobre home, anotacions sobre la ineficàcia de les cremes facials de la marca per a la qual treballava o, en els dies més inspirats, una bona dramatització (amb llàgrimes incloses) sobre la crueltat del seu gendre en deixar-la morir sense haver-li fet nets. Henry detestava aquella dona, aquells dinars, aquella torre en aquell barri massa blanc, massa net, massa silenciós. Però després de dos anys d’intents infructuosos, amb Helen havien abandonat tota esperança de formar una família i, per estrany que semblés, a la seva dona la possibilitat de cuidar a la seva mare l’havia revifat. Henry va amagar la postal entre les pàgines d’un vell manual que encara guardava de la seva època universitària i va abandonar per sempre els carrers on se sentia com a casa.

La reverberació de la música anava pujant de volum a mesura que s’acostava a la plaça dels Pins. Més enllà d’un parell de banderetes tallades a cantó i cantó del deteriorat tauló on es podia llegir el nom del local, l’Old Joint Stock no tenia res que recordés a un pub anglosaxó. L’entrada estava presidida per quatre taules d’alumini ocupant la vorera i, al costat de la porta, una pissarra guixada anunciava l’esdeveniment que ja havia començat. De totes les fantasies que Henry havia construït sobre què es trobaria en aquella meca per a exiliats de la seva terra, no n’hi havia cap que s’apropés a passar la nit envoltat d’un petit grup de dones desbocades davant de les contorsions que un fals George Michael feia al damunt d’un petit escenari que no alçava dos pams de terra. Encara sense deixar-se anar de la maneta de la porta, va donar una ullada a la resta del local. A part d’aquell artista postís i del cambrer, cap altre home habitava la sala. Henry es va asseure en un tamboret de la barra i, amb posat de desil·lusió, es va dedicar a contemplar aquells rostres de llavis prims i pell estucada, com totxana vella, recremada pel sol i estampada de petits capil·lars fruit de dècades d’alcoholisme. L’altre home, el que li va servir l’anhelat single malt, va resultar ser Maxwell Barnes, el propietari del pub. Max havia marxat de Bristol amb divuit anys, havia viscut a pràcticament totes les excolònies britàniques, i mai no havia treballat en un lloc que no fos un bar. «Escombrant, fregant, servint... quan ja no em quedava a ningú per conèixer a la zona, triava un altre punt en el mapa i emprenia el vol... Com una au migratòria, però sense tornar mai enrere. L’enyorança és un sentiment que només porta maldecaps. Així i tot, va arribar el dia que em vaig cansar de voltar, saps? Quan em vaig adonar que encerclant-me els ulls hi tenia uns plecs que més que arrugues semblaven cortines, vaig decidir buscar el millor lloc on jubilar-me. I aquí estic, rondant la seixantena i entretenint a aquest públic devot i fidel que també ha vingut a acabar els seus dies aquí». Va ser Max qui li va narrar la fatídica mort de Lord Charles. Henry va escoltar, amb els llavis premuts i les celles arquejades, les gestes d’un gran home que havia renunciat a les seves riqueses per anar a viure als racons més empobrits de l’Índia, on havia cuinat sopes per als orfes, havia embetumat d’herbes remeieres a llagats i havia ensenyat a reparar cotxes a homes sense ofici ni benefici. «Era un savi de la mecànica» va deixar anar el cambrer mentre servia una pinta a una de les fans embogides de la pista de ball.
Henry va fregar-se la cara pigallada, com si intentés esborrar el somriure que se li escapava, i va pensar que si en alguna cosa havia adquirit saviesa el seu antic veí era en l’art de la comèdia. Els dos homes van brindar per aquella ànima caritativa que, una matinada, sortint de l’Old Joint Stock amb el caminar oscil·lant i entonant uns parrups indesxifrables, va decidir anar a prendre l’aire al costat de mar i ja no va tornar més. Just quan els dos gots van xocar l’un amb l’altre, provocant un onatge de whisky que va deixar anar algun esquitx, el fals George Michael va emetre un agut tan desafinat que ni els gavians li podrien haver perdonat. Una de les vedettes, víctima d’un atac de lumbàlgia, havia caigut plegada en un angle de noranta graus enmig de la pista. El seu cos artrític havia dit prou a les acrobàcies estrafolàries que la seva sexualitat, encara espurnejant, l’havia empès a fer als peus d’aquell home que ara la recollia del terra. Henry va reconèixer la galanteria en aquell cantant espitregat i va recordar la poca traça que havia tingut ell cuidant la sogra. O les poques ganes, especialment després que Helen perdés la vida en un accident de trànsit i el deixés tot sol en aquell racó de món tan blanc, tan net, tan silenciós. Durant els primers mesos de dol i atordiment més d’una vegada va preparar la maleta amb intencions de fotre el camp, però la seva escarransida audàcia (així l’anomenava la vella) el va retenir en aquella casa durant més de tres anys. Tres llargs anys tallant-li les ungles, passant nits en vetlla atenent els seus malsons, ensabonant aquella pell de pansa que en lloc de les gràcies li pagava les atencions amb queixes i desdeny. Henry va notar una cremor àcida remuntant-li l’esòfag i, en alçar la mà per fer una glopada del got que ja era buit, es va adonar que l’única dona que quedava a dins del local s’havia assegut al tamboret del seu costat. Després d’uns minuts de furtives mirades de reüll, mentre ella i Max entonaven un fragment de la cançó de Dido que sonava pels altaveus, I've always thought that I would love to live by the sea..., va assentir amb el cap, satisfet d’haver descobert a qui li recordava. Aquells llavis rectes, pintats de vermell, el nas prim que naixia entre uns ulls de mirada afilada, però per sobre de tot, aquell volum de cabell que doblava la dimensió del rostre, eren la viva imatge de la Thatcher. Arely Bennett, així es deia la dona, es devia sentir observada i va girar el cap fins a trobar-se amb els ulls de Henry. «El convido al que sigui que estigués bevent si m’explica la seva història. No cada dia apareix algú en aquesta barra amb aires de no haver comprat bitllet de tornada. Digui, a on ha decidit no tornar més?» va dir amb més sorna que interès.
Aquella pregunta sí que era un dels escenaris que Henry havia previst per aquella nit, però es va sorprendre a si mateix quan de la seva boca no en va sortir sinó nostàlgia. No va parlar de la mansió d’Edgbaston on havia viscut els últims anys, de la postal que un matí havia retrobat enmig de les pàgines de tècniques radioquímiques del seu antic manual universitari, ni de com la idea d’un enverinament amb estricnina (que estava prohibida d’abans que Charles li suggerís) s’havia acabat materialitzant en una estudiada i progressiva combinació de fàrmacs que havien acabat aportant la pau definitiva a la sogra. No va confessar cap crim, no va advertir-la que l’odi pot ser la força que li falta al covard per aconseguir canviar testaments i que la torreta victoriana acabés pertanyent-li a ell en comptes de caure en mans d’unes quantes monges que, a part de resar, poc més havien fet per aquella vella. En comptes d’aquest relat, Henry va situar la seva resposta a vuit quilòmetres d’allà, al barri de petites cases on es barrejaven les olors dels diferents suavitzants per a la roba amb les aromes del curri que algú remenava en alguna olla veïna, on els contenidors de les escombraries, i la ferum de col bullida i de restes de peix, estaven al costat de la porta d’entrada de les cases perquè no hi havia altre lloc on encabir-los. Dels carrers plens de gent deambulant, dels joves desocupats que no havien sortit mai de Birmingham, però que eren la còpia exacta de tants altres joves que vestien igual, s’avorrien igual i, fins i tot, caminaven amb el mateix balanceig per tantes altres ciutats del món. D’aquell veí seu que no tenia més de catorze anys i corria amb una mini trial, pel descampat del costat del ferroveller, amb la seva germana petita a la falda. I de la nena, que obria els seus ulls enormes i brillants, i reia de joia, inconscient dels perills d’una possible caiguda en aquell terreny on els corbs s’aplegaven a picotejar les restes abandonades dels take away. De Helen, la dona a qui no havia deixat d’enyorar, que havia après suficients paraules amb urdú, panjabi i bengalí per a fer la compra al barri sense dir ni una paraula en anglès. Helen sempre deia que «la merda del carrer és inversament proporcional a la riquesa dels qui hi viuen, però no perquè la gent sigui més bruta, sinó perquè el servei de neteja municipal està massa ocupat traient la pols al barri on viu la meva mare». Amb els ulls humits, Henry va continuar parlant dels petits comerços d’Alum Rock, on Walid cuinava el millor pollastre a la brasa de tota la ciutat, macerat amb una barreja d’herbes i espècies que ningú havia aconseguit descobrir, i on Durga et podia reparar qualsevol calçat per atrotinat que estigués. Mentre s’anava enfonsant en les càlides aigües de la melancolia, descendint lentament, com la clau de la mansió d’Edgbaston havia fet aquella mateixa tarda entre el plàcid oneig del Mediterrani, un cor d’alens pastosos se li havia anat apropant. Les dones, que havien tornat d’acompanyar a casa a la companya caiguda en combat, miraven atònites, ara a l’home de la camisa hawaiana que parlava amb aires de derrotat, ara a Max i George, ullerosos, espantats. Va ser llavors quan, Arely Bennett, amb l’aplom propi d’una Primera Dama, va interrompre Henry just quan evocava com les llums del capvespre transmutaven les tonalitats dels grafits de les fàbriques d’Exton. «Apreciat compatriota, vostè s’ha confós de destí. En aquest poblet de cases blanques, on els carrers sempre estan nets i l’hivern és silenciós, l’enyorança no és benvinguda!» i mentre Max alçava un dit enlaire assenyalant un cartell daurat amb lletres negres on es podia llegir «Reservat el dret d’admissió», la fúria d’uns punys van començar a colpejar el cos de Henry. Aquell cercle de dones, preses pel pànic davant d’un possible contagi de nostàlgia, van grapejar-lo amb violència, van clavar-li les ungles i van estripar-li la camisa floral mentre l’arrossegaven fins al carrer. Expliquen a l’Old Joint Stock que aquella nit, de matinada, Henry va abandonar el pub amb el caminar oscil·lant i entonant uns parrups indesxifrables, i ja no va tornar més.